ITINERARI GEOLÒGIC PEL SINCLINAL DE VALLCEBRE (BERGUEDÀ)

A - INTRODUCCIÓ
Aquest itinerari pretén reconèixer la successió de roques sedimentàries “garumnianes” que trobem al sinclinal de Vallcebre i l’estructura del darrer. Les roques sedimentàries que els geòlegs anomenem d’aspecte (o fàcies) garumniana, o senzillament “El Garumnià” és un conjunt formà durant el Maastrichtià i el Danià (part més antiga del Cenozoic o “Era Terciaria”) als Pirineus. A l’Alt Berguedà aquest tipus d’estrats hi són molt ben representats.

Les roques del Garumnià Pirinenc són el resultat de l’acumulació de sediments en zones de llacs poc profunds i planes fangoses que sovint s’assecaven. Aquests llacs i planes eren de tipus continentals (de terra endins) i transicional (a cavall entre zones marines i continentals). Les variacions dels llacs garumnians al llarg de milions d’anys foren degudes bàsicament a canvis de tipus climàtic i també tectònic, aquests darrers lligats als primers moviments que portarien al llarg d’èpoques posteriors a la formació dels Pirineus. Tots aquests canvis varen condicionar el tipus de sediment (i per tant, d’estrats) que trobem al Garumnià.

Abans, però situarem geològicament les roques que veurem en l’itinerari. Els Prineus presenten una estructura composta d’un “sòcol” de roques antigues i una “cobertora” de roques més modernes. Aquesta estructura és comparable a moltes altres serralades d’arreu del món. El sòcol pirinenc és principalment d’edat paleozoica (“Era Primaria”) i està format per molts tipus de roques (ígnies, metamòrfiques i sedimentàries) mentre que la cobertora és d’edat mesozoica i cenozoica i està formada per roques sedimentàries. La manera com s’ha estructurat la cobertora i el sòcol és el resultat de les deformacions degudes a la confluència entre dues grans unitats d’escorça terrestre: la Placa Ibèrica i la Placa Europea. Aquestes deformacions han acabat donant la distribució de roques que podem veure en els mapes geològics. En la cobertora els geòlegs distingeixen una sèrie d’unitats o “mantells”, que no són més que grans blocs de cobertora de dimensions quilomètriques que han estat desplaçats i deformats. Al Berguedà hi trobem dos mantells principals: el del Pedraforca i el del Cadí. Aquest darrer mantell no només conté la muntanya homònima, doncs també abraça altres serres com les d’Ensija, Catllaràs i Queralt. Una gran part del mantell del Pedraforca ha estat deformat donant lloc a un plec de tipus sinclinal (en forma de “U” o de cubeta) que anomenem de Vallcebre (veure figura 1).

Mapa geològic del sinclinal de Vallcebre amb diferenciació de la majoria d’unitats estartigràfiques del Garumnià. A la part inferior dreta es veu el tall geològic (veure’l situat al mapa) on es mostra la forma de cubeta del sinclinal
Fig. 1

En la cubeta que forma el sinclinal hi trobem el poble de Vallcebre ben bé al mig i que ha donat nom al propi sinclinal. A més, també hi trobem els nuclis de Saldes, Maçaners, Fígols i Sant Corneli. Geogràficament aquest sinclinal està limitat pels rius Llobregat i Aigua de Valls (a l’est i oest, respectivament), pels relleus de Cadí i Pedraforca al nord, i per la vall del Torrent de Fumanya i la Serra d’Ensija al sud.

B - LA SUCCESSIÓ DE ROQUES
Secció estratigràfica de la successió d’estrats garumnians que trobem al sinclinal de Vallcebre (incloent dades del treball d’Aepler, 1967). Els sediments que originaren les roques del Garumnià s’acumularen en una depressió (o conca) que ocupava bona part dels actuals Pirineus. La part est d’aquesta depressió era ocupada per una braç de l’oceà Atlàntic que s’estenia pels actuals Pirineus. La sedimentació del Garumnià coincidí amb una retirada parcial d’aquest braç de mar. Així doncs, l’oest d’aquesta conca era reomplerta per sediments marins, mentre que a l’est ho era per sediments de transició i continentals. La línia de costa d’aquest mar es situava aproximadament entre la part oriental del Pirineu d’Osca i la zona de Tremp (Pallars Jussà).

Al sinclinal de Vallcebre hi trobem una successió d’estrats garumnians que presenta més de 800 metres de gruix d’estrats (veure figura 2). Tota aquesta successió garumniana descansa sobre roques del Cretaci superior que són d’origen marí. Aquest grup de roques es varen formar en un mar poc profund i en ell s’hi troben gran quantitat de fòssils d’invertebrats marins. Al mantell del Pedraforca tot aquest gruix de materials el trobem en les vessants verticals que hi ha a ambdós costats del Llobregat des de Cercs fins a Guardiola de Berguedà i els podem observar als Cingles de la Garganta, del Reu, de Malanyeu etc. Aquestes roques també formen la Serra d’Ensija, la Vall de Gresolet, etc.

Al mantell del Pedraforca per sobre de la successió garumniana hi trobem els Conglomerats de Berga. Els conglomerats són roques formades per l’acumulació de pedres arrodonides de dimensions centimètriques (còdols) com trobem en molts rius i rieres. Moltes vegades aquestes acumulacions es donen al peu de serralades o relleus. En el nostre cas, els Pirineus en formació donaren acumulacions de còdols en forma de ventalls al·luvials continentals (semblants a extenses tarteres de poca inclinació). La seva edat és eocena, ja ben entrada l’Era Terciària. Dins el sinclinal de Vallcebre aquests conglomerats els trobem dalt de tot del Tossal de Maçaners i fora del sinclinal el podem trobar a la Gallina Pelada, Sant Romà de la Clusa etc. Sovint aquests conglomerats han erosionat centenars de metres de gruix de materials Garumnians prèviament dipositats i que eren part dels relleus que s’anaven originant amb la formació dels Pirineus.

La successió de roques garumnianes que trobem al sinclinal de Vallcebre es reconeix en molts altres indrets la podem subdividir en quatre grans unitats regionals clarament diferenciables a gran part de la vessant sudpirinenca: el Garumnià gris, el Garumnià roig inferior, les calcàries de Vallcebre (i equivalents) i el Garumnià roig superior (veure figura 3). Una primera situació de paisatge d’aquestes unitats la podem establir a partir d’un element molt característic del relleu i unitat estratigràfica local a la vegada: la calcària de Vallcebre. Aquesta roca (veure més endavant) és molt resistent a l’erosió i dóna lloc a les cingleres blanquinoses de Vallcebre, Conangle, Costafreda etc. Així doncs el Garumnià gris i roig inferior estaràn estratigràficament per sota de la calcària de Vallcebre, mentre que el Garumnià roig superior hi estarà pel damunt. Dins cada una d’aquestes quatre unitats regionals hi diferenciem les següents unitats (ordenades de més antiga a més moderna) de caràcter local, que han estat adaptades i modificades del treball d’Aepler.

El sinclinal de Vallcebre vist des d’un avió mirant cap a l’oest. Observeu les unitats del Garumnià i la marcada expressió de la Calcària de Vallcebre.
Fig. 3

  1. EL GARUMNIÀ GRIS
    1. Margocalcàries basals o nivell dels ciments. Directament sobre les roques marines del Cretaci superior hi trobem un nivell de margocalcàries blau-blanquinoses, provinents de la consolidació de fangs calcaris. En la terminologia minera aquesta unitat és àmpliament coneguda com a “nivell dels ciments”. Aquest nom li ve de l’ús que se’n feia per a la obtenció de ciment a la fàbrica adjunta a la central tèrmica de Cercs. Moltes vegades aquest era el nivell de base de les explotacions de carbó a celobert. El gruix d’aquesta unitat és d’uns 5 metres. Pel contingut en petits fòssil i característiques el podem interpretar com a resultant de la sedimentació de fangs calcaris en una extensa plana ocasionalment coberta per poca aigua i lligada a entrades transicionals. Pel damunt d’aquests fangs s’hi passejaren els dinosaures, tal i com podem deduir de l'observació de milers de petjades que afloren en els extensos esvorancs deixats per la mineria a cel obert (sectors del Coll de Fumanya, Tumí etc.).
    2. Calcàries inferiors amb carbons. Aquesta unitat presenta un gruix total d’uns15 metres. Les calcàries estan en gran part formades per fragments microscòpics de fòssils d’algues carofícies, que vivien en llacs transicionals molt poc profunds. Aquestes calcàries s’intercalen amb nivells de carbons de tipus lignit. Els carbons es formaren en períodes de temps durant els quals el llac mai s’assecava, donant lloc a aiguamolls amb molta vegetació baixa (molses, plantes aquàtiques, canyís etc.) però també arbòria. Aquesta vegetació en morir no es podria ja que les condicions reductores (amb poc oxigen) del fons de l’aiguamoll en feia possible la seva conservació. L’acumulació i compactació d’aquestes restes vegetals ha donat lloc al carbó. Sovint en aquests carbons hi trobem abundants fòssils de closques de bivalves (que la fossilització ens els fa veure actualment de colors blanquinosos) que són típics de zones d’aiguamolls (no es tractaria doncs, d’organismes típicament marins). Aquests carbons (junt amb els de la unitat del damunt) són els quins han estat explotats en les mines de l’Alt Berguedà. Aquesta unitat presenta els nivells de carbó denominats pels miners com a “capa vella”, “primeres” (o “general”) i “segones” (Joan Llobet, comunicació personal), aquestes darreres ja en transició amb la unitat que segueix, on hi ha la resta de nivells.
    3. Lutites amb carbons. Tenen un gruix superior als 100 metres. Les lutites (o tapàs) són una roca de gra molt fi que superficialment s’altera amb facilitat donant lloc a terrers. Les lutites d’aquesta unitat provenen de la sedimentació de fines partícules en zones de llacs més o menys permanents on hi arribaven petits rius d’aigües tranquil·les (ambient fluvio-lacustre). Aquestes lutites presenten colors generalment blavosos que podien esdevenir bruns per efecte del creixement de vegetació just després de la seva sedimentació. La presència de calcàries amb caròfits és molt minoritària i restringida a les capes més baixes. Les capes de lignit d’aquesta unitat són conegudes com a “quartes”, “terceres” (no explotades) i “capes noves”. En general els nivells de lignits més superiors només foren explotats a cel obert.
    4. Lutites amb oncòlits. Aquesta unitat d’uns 100 m de gruix es caracteritza per l’absència de carbó i calcàries amb caròfits i per la presència de nivells fluvials amb oncòlits. Els oncòlits són concrecions calcàries de formes irregulars o arrodonides que internament estan organitzades en làmines concèntriques (com una ceba). Els oncòlits solen tenir una mida màxima d’uns 20 cm, tenen un origen algal i es poden formar en llacs a partir del recobriment d’un nucli que pot ser un fragment de roca, una closca de bivalve, etc. Aquests oncòlits no els trobem al seu lloc de creixement sinó que es desplaçaren i concentraren per efecte dels cursos fluvials donant estrats formats per la seva acumulació. En aquesta unitat no hi veiem cap evidència d’influència marina i la interpretem com a resultant de la sedimentació en ambients fluvio-lacustres plenament continentals.
  2. GARUMNIÀ ROIG INFERIOR
    1. Lutites roges inferiors. La coloració d’aquesta unitat d’uns 150 metres de gruix la fa molt vistosa a causa del seu color vermellós. Generalment està formada per lutites i gresos (roques derivades de la consolidació de sorres) aportats per rius d’aigües tranquil·les. A l’extrem oest del sinclinal també hi apareixen conglomerats. Aquesta unitat es formà en un ambient fluvial, és a dir, on només hi existia una mica d’aigua després de les pluges on aquesta quedava confinada als rius.
    2. Gres amb rèptils. Aquesta unitat evidencia la presència de grans extensions de sorres i graves aportades per corrents d’aigües energètiques. Els ossos que hi trobem sempre estan molt fragmentats i erosionats i en resulta difícil dir-ne gran cosa, tot i que poden ser de dinosaures.
  3. CALCÀRIA DE VALLCEBRE
    La calcària de Vallcebre presenta un gruix d’uns 40 metres d’estrats derivats de la sedimentació de fangs de carbonat càlcic en un llac. Així doncs aquesta unitat evidencia la reaparició d’un nou llac a la conca garumniana. Aquest llac segueix essent poc profund i en ell hi són importants la presència d’algues i també fenòmens diversos de resedimentació. Després de la sedimentació d’aquesta unitat el llac s’assecà, la qual cosa facilità la dissolució (karstificació) de la seva part més superior.
  4. GARUMNIÀ ROIG SUPERIOR
    1. Lutites roges intermitjes. Tapissant la supeficie disolta del sostre de la Calcària de Vallcebre trobem una unitat que pel color i tipus de roques és relativament semblant a les lutites roges inferiors. Aquesta nova unitat té un gruix d’uns 100 metres i es pot observar a la vessant sudest del Serrat de Sant Joan (Vallcebre). També fou sedimentada en un ambient continental fluvial.
    2. Calcàries superiors. Aquestes es presenten intercalades en una successió lutítica i marquen l’aparició d’un nou ambient lacustre que en certa manera es pot comparar amb la Calcària de Vallcebre. El gruix de la successió és inferior als 100 metres.
    3. Lutites roges superiors. Aquestes presenten afloraments en la zona estudiada (de fet, només a l’oest de Valcebre) i tenen un gruix entorn dels 100 metres. El seu origen també seria fluvial.

En resum hem vist com la història de l’ompliment de la conca garumniana començà a finals del Cretaci amb sediments formats en ambients que evolucionaren transicionalment de marí a continental (Garumnià gris). Després seguí una fase amb importants assecaments i amb sedimentació continental fluvial (Garumnià roig inferior). En arribar el Terciari (Paleocè) la sedimentació tingué lloc en els fons d’un llac continental poc profund (Calcària de Vallcebre) a la qual seguiren la sedimentació en diversos ambients continentals (Garumnià roig superior). Del que succeí després no en queda cap evidència al sinclinal de Vallcebre, només sabem que ja ben entrada l’Era Terciària tingué lloc una important deformació que plegà les roques i les erosionà donant lloc al Conglomerats de Berga. Finalment, els processos erosius recents (bàsicament causats per l’encaixament de la xarxa fluvial) i la disposició de les roques han condicionat el modelat el relleu del Garumnià. On aquest era més resistent a l’erosió (com el cas de la Calcària de Vallcebre) s’han produït cingleres mentre que les terreres s’han donat en les roques més toves.

C - ITINERARI


( versió text )

D - BIBLIOGRAFIA

Aepler, R.(1967). Das garumnian der Mulde Von Vallcebre und ihre Tektonik (Spanien, Provinz Barcelomna). Master thesis Freien Universität Berlin (Naturwissenschaftlichen Fakultät). 101 pp, inèdit.
Oms, O. (1998).Geologia. En J. Pedrals coord. Sant Julià de Cerdanyola, poble de sempre, municipi recuperat. Ed. Ajuntament de Sant Julià de Cerdanyola, 232 pp.
Oms, O., Vicens, E. i Estrada, R. (2004, en premsa). Entorn geològic dels fòssils de dinosaures del Berguedà. L’Erol (Berga).
Rosell, J., Linares, J. i Llompart, C. (2001). El “Garumniense” prepirenaico. Revista de la Sociedad Geológica Española, 14 (1-2): 47-56.


  Itineraris geol˛gics